La nostra època es troba sota el signe del nihilisme, hoste inquietant que propicia, en paraules de Friedrich Nietzsche, la caiguda dels més alts valors, és a dir, la desintegració progressiva de les estructures teòriques i morals que havien vertebrat des de les seves orígens la vida de lhome occidental. Fenomen inicialment marginal, assenyalat únicament per algunes figures excèntriques, el nihilisme s'erigeix ​​avui dia, es vulgui o no, com l'horitzó i denominador comú del conjunt dels fenòmens de la nostra cultura. La reflexió sobre aquest s'imposa, per això mateix, com una exigència ineludible i urgent per al pensament filosòfic, en la mesura que, pel seu mitjà, són les mateixes condicions de possibilitat de la subsistència d'Occident, de la forma occidental de comprendre lunivers i lhome, les que es posen en qüestió. La figura i lobra de F.M. Dostoievski (1821-1881) emergeixen, en aquest context, com un testimoniatge particularment apte per a un intent de clarificació i diagnòstic: contemporani de les primeres manifestacions explícites del fenomen nihilista, l'autor va saber identificar amb excepcional lucidesa la transcendència de les seves implicacions, anant a sovint molt més enllà, en la profunditat de les seves intuïcions, de les formulacions que van assolir els seus mateixos apologetes. El conjunt de la seva obra constitueix, malgrat el seu caràcter literari i no tècnicament filosòfic -o precisament gràcies a això, ja que la dimensió del problema excedeix de bon tros la de la mera controvèrsia intel·lectual- una resposta de sorprenent rigor i penetració al desafiament plantejat i un instrument privilegiat per a la reflexió.