L'estètica neix al segle XVIII com a reflexió filosòfica que es confronta a l'art com a esfera autònoma, independitzada d'allò religiós, allò útil, allò decoratiu o allò polític. Aquesta reflexió filosòfica intenta pensar la naturalesa del que és bell, els seus efectes sobre la condició humana, els seus vincles amb allò emotiu i allò intel·lectiu, així com condicionaments socials i històrics. Les reflexions al voltant del gust (bon gust o mal gust), la bellesa com a ornament social i condicionament de classe, l'existència o no de regles universals en l'apercepció estètica, la connexió de la bellesa amb allò bo i allò veritable, és a dir , amb la moral i el coneixement, esdevenen preocupacions fonamentals del segle XIX. En aquest segle, la categoria del bell s'enriqueix amb la del sublim i el sinistres romàntics, apareixent fins i tot una estètica del lleig (Rosenkranz). Serà amb la irrupció a finals del XIX de les grans revolucions artístiques que donaran lloc a les primeres i les segones avantguardes històriques quan es posi en qüestió la connexió entre art i bellesa, així com el paper rector de l'art com a educador moral i guia de la Humanitat. L'art esdevé experimental, transgressor, innovador i creatiu, sotmès a vaivens utòpics i distòpics alternativament, configurant-se com a mirall públic i social de la pròpia època històrica i la seva sensibilitat. D'una manera palesa les avantguardes impliquen una revolució de les tècniques artístiques (irrupció del cinema, la televisió, la ràdio, la fotografia, els aparells registradors d'imatge i so, la revolució digital, etc.), clarament implicades en les diverses transformacions tecnològiques que han sacsejat el segle XX i el XXI, cosa que portarà, al nostre temps, a repensar les connexions entre tècnica, art i societat. Prendre consciència d'aquestes etapes, i de l'evolució de la nostra consciència estètica en el decurs històric, és l'objectiu principal del present curs.