La veritat és que a l’Imagine Express tot passa molt de pressa, de cop em vaig veure allà juntament amb unes 50-60 persones que no coneixia, tots vestits amb sabates grogues i la dessuadora negra amb la inscripció de “DREAMER”; dos peces de roba que en dos dies es converteixen en les preferides de l’armari. Entre totes aquestes persones estaven dos molt especials, l’Amanda Pettersson i l’Ana Gobartt, que llavors es convertirien amb les meves companyes de projecte.
Queden 5000 minuts i en quant el tren comença a moure’s direcció París, comença també la primera fase del mètode Lombard, Ideació.
En aquest punt plouen les idees i les finestres comencen a omplir-se de post-it amb centenars de propostes boges per solucionar un mateix problema.
Amb les finestres plenes d’idees i apunts, comença la fase de convergència, i després d’hores i hores de debat amb els mentors i companys d’equip, se selecciona un sol post-it que conté la idea que canviarà el món sobre la que s’ha de treballar.
En aquests moments estàvem arribant a París, nit de socialització i dormir tot el que es pugui perquè l’endemà toca fase de prototipat. Era ja dissabte i el ritme va ser una bogeria, esmorzar a l’hotel, sessió curta de meditació i activació matutina amb Albert Ventura i DJ Blanca Ross. I després a treballar, al llarg del dia tot l’equip treballa a crear alguna cosa tangible que presentar al jurat, a més d’aconseguir fer una presentació increïble amb l’ajuda i consell de tots els mentors, especialment Daria Shornikova i Albert Mikkelsen. A mitjanit, s’entrega la presentació i toca practicar i intentar dormir alguna cosa, ja que a les 5 del matí surt el tren cap a Londres i, s’ha de presentar al London Eye.
És diumenge i toca presentar, tothom va donant voltes parlant sol al tren memoritzant el que l’hi toca dir, i amb el grup a hores d’ara has practicat centenars de vegades.
És cert que quan coneixes al jurat i puges a la càpsula del London Eye, no sents nervis (com era d’esperar), sinó alegria i satisfacció pel treball ben fet. Només queda gaudir i esperar la decisió del jurat, sabent que l’endemà els sis equips guanyadors han de fer la mateixa presentació davant de tot un escenari del 4YFN (a l’escenari de Nestlé més concretament).
Desgraciadament no vam guanyar amb el nostre projecte (un videojoc per a mòbil dissenyat per a ensenyar als pacients afectats per esquizofrènia més informació al voltant de la seva condició i com tractar-la, patrocinat per la farmacèutica Otsuka). Però això em va donar l’oportunitat d’animar i donar suport a tots els companys que sí que van aconseguir-ho, i celebrar amb ells quan el comptador de minuts va arribar a zero.
En l’àmbit personal em sento increïblement agraït i orgullós d’haver participat en una experiència tan única, i molt content d’haver conegut a tanta gent prou boja per a creure que es pot canviar el món.
