LA GRALLA i LA SEVA MÚSICA
    La gralla és un instrument de fusta format per un tub de forma troncocónica d'uns trenta-cinc centímetres de llargada, el qual amplifica el so produït per una llengüeta de doble canya, l'inxa. D'instruments similars a la gralla en podem trobar pràcticament arreu del món, la qual cosa fa pensar que l'instrument és antiquísim. D'aquests instruments els més directament relacionats amb la gralla són la dolçaina valenciana, la dulzaina aragonesa, el graile occità i la gaita navarra.
   De gralles se´n poden trobar de dos tipus. La gralla seca, que és el model més primitiu, té un so sec o dur i té set forats melòdics i dos de sonoritat. El tipus més evolucionat s'anomena gralla dolça o de claus. És un model més modern, té un so més dolç i disposa de dues o més claus metàl.liques per augmentar la seva tessitura i fer tons cromàtics.
Gralla seca de principis de segle 
 
Gralla dolça de principis de segle 
    El suport rítmic que acompanya tradicionalment les gralles és el timbal, també anomenat tabal. De tabals en podem trobar de dues menes, els de fusta i els de llauna. Podem considerar que el tabal més tradicional és el de fusta, ja que es relaciona l'aparició dels tabals metàl.lics amb l'aparicióde les gralles dolces. 
    Històricament les gralles es localitzen a la Catalunya Nova acompanyant determinats balls i entremesos d'aquelles terres, com són les moixigangues, el ball de gitanes i el ball de valencians. Entre els segles XVIII i el XIX el ball de valencians evoluciona formant el que avui coneixem com a CASTELLS. A partir de llavors la gralla i els castells han estat companys inseparables. 
    A mesura que avança el segle XIX no només es crea i es consolida un repertori graller per a tot el ritual casteller i el món que l'envolta, sinó que l'ús de l'instrument s'estén a l'acompanyament musical de les festes en la seva totatitat, i així el grup de grallers pren rellevància sobretot en àmbits rurals on els cal resoldre la música i els balls de les festes amb recursos econòmics limitats. 
    A finals del segle XIX les formacions de grallers es transformen passant del graller solitari o dels dos grallers i tabal a grups de tres i quatre gralles i un o dos tabalers. L'aparició i l'ús de la gralla dolça és la següent transformació que realitzen els grups de grallers per tal de poder ampliar el repertori i facilitar l'execució de les noves melodies. A principis d'aquest segle la majoria de grups de grallers ja han adoptat la gralla dolça com a instrument principal. 
A partir de la Primera Guerra Mundial, els grups de grallers inicien una lenta però imparable decadència a causa del canvi de modes musicals i de l'estil de vida de la gent del camp. Això fa replegar els pocs grups de grallers que continuen tocant a l'ús ritual i antic de la gralla com a acompanyament insubstituïble dels castells, altres balls populars i gegants, funció que evitarà la total desaparició de la gralla en el nostre país. 
La revifalla que té lloc a la dècada dels setanta en molts camps relacionats amb la festa i la cultura popular no deixa al marge la gralla, que es convertirà en un més dels senyals d'identitat nacionals recuperats. La seva pràctica travessa els límits geogràfics de les comarques tarragonines i comença la seva extensió sobre tot el territori català on tradicionalment sonaven instruments de poca potècia sonora com el flabiol i tamborí, el sac de gemecs i les tarotes o xeremies.

 

Gralles seques de diferents fustes
       Gralles dolces 
           o de claus
Tudells fins i regulables